sábado, octubre 18, 2008

Els opinadors professionals

És una tendència molt humana opinar i fins i tot pontificar sobre coses de les quals no tenim ni idea, principalment quan som amb els amics i portem un parell de copes de més a sobre. Però hi ha uns pocs afortunats que cobren per escriure i publicar les seves opinions. Malgrat que, en teoria, la seva responsabilitat és intentar estar com a mínim una mica més informats que els seus lectors, sovint els preocupa menys la realitat que als borratxos del bar, sobretot quan hi ha causes ideològiques darrere del que escriuen.

Un exemple: a l'Avui, una senyora que sembla que tingui tres noms i cap cognom, ha escrit un article per criticar la concessió del premi Planeta a Fernando Savater, suposo que per ser un dels "enemics" oficials de la nació catalana (no sé ben bé per què; algú que diu això difícilment es pot considerar un espanyolista recalcitrant). Després, barreja naps i cols en un exercici que a ella li deu semblar una genial pirueta de virtuosisme literari (fixeu-vos en la menció a Xiri, QEPD, hàbilment dissimulada, com un missatge subliminal) :

Per completar la nostra felicitat –la del poble català, aquell a qui Xirinacs deia “Poble català, posa’t a caminar!”–, tenim una esplendorosa estrena de cinema que es diu Camino, perquè estàvem oblidant l’Escrivà de Balaguer,que és quasi sant (o sant del tot? De vegades em perdo...), i això no pot ser. Els responsables diuen que l’hem de veure sense prejudicis. A veure: si has llegit i analitzat Camino, si saps què pretén, l’estructura de poder que defensa i l’ordre social que preconitza, aleshores, no es pot parlar de prejudicis; tret que fem nostra la trampa aquella de dir que ser demòcrata equival a ser neutral.

En altres paraules, és com si digués: "Estic convençuda que és una peli fatxa feta per glorificar l'Escrivà de Balaguer, i se me'n fot el que diguin els que l'han feta". El problema és que Camino, de Javier Fesser, director de El milagro de P. Tinto y La gran aventura de Mortadelo i Filemón, no tracta del creador de l'Opus Dei, sinó de la història real d'una nena moribunda a la qual aquesta secta s'entesta a beatificar. Pel que diu el mateix Fesser, el film mira amb ulls crítics aquest procès de beatificació i aquesta secta. Segurament té un punt de vista progre. Com la senyora Simó, en teoria. Però ella clarament no té ni fava de què va la peli (i això que el Google posa grans quantitats d'informació a l'abast fins i tot dels més maldestres i ganduls), i a sobre justifica la seva ignorància i la seva suposada legitimitat per criticar-la en funció purament del seu títol.

Un altre referent del rigor intel·lectual i de la "creació d'opinió". Que monseñor Escrivà i mossèn Xirinacs ens agafin confessats.

No hay comentarios: